No pensis en un elefant. George Lakoff

Ens diu Lakoff en el seu llibre No pienses en un elefante que la gent pensa mitjançant marcs i que tot el que fuig d'aquests marcs no té sentit, la veritat, per a ser acceptada, té que estar dintre d'aquests.

Veiem-ho més clarament, a vegades pensem (i sobretot en política), com pot ser que el que està al govern amb lo malament que ho estan fent, tornin a guanyar les eleccions?, és que els seus votants són rucs, no saben el que voten?. No, res més lluny de la realitat, no ho són i els think tank ho saben i de fet estan per això.  Ells aconsellen als partits polítics del que realment la gent vol escoltar, és a dir fan un estudi d'aquests marcs i d'aquí n'extreuen com pensen els votants d'un partit concret. Aleshores els polítics fent cas a aquests diuen el que la gent realment vol perquè saben que això encaixa amb la manera d'aquests de veure el món. Inquietant si més no...

Crítiques al weblog

És indubtable que en el què fa referència a les noves tecnologies també hi ha detractors, ens referim en concret a els crítics de weblog. Per exemple Geert Lovink (1959, Amsterdam), professor d'universitat, el qual opina que la xarxa s'ha tornat activa, hem deixat de ser voyeurs a ser exhibicionistes, en paraules pròpies "Fer blogs és una forma de publicació banal o vanitosa. La pots vestir de termes elegants i dir que és el paradigma del moviment i el canvi o que és una tecnologia rupturista o una forma emergent, però el cert és que els blogs són una xerrameca adolescent sense sentit. Zero comentaris vol dir qua a ningú no li importa gens ni mica"1. 

Per tant, segons Lovink, estem davant d'un acte egocèntric? Fixem-nos amb la paraula egocèntric, el "jo" com a subjecte, el "jo" visible. Si no tens comentaris, no et llegeixen, no existeixes. Així doncs, per al que qualsevol persona que escrigui un blog és voler reflexar els seus pensaments i facilitar un diàleg per a ell és un acte egocèntric.

1 MartíOrriols, Meritxell. Diaris personals digitals

Bloggito ergo sum

Si René Descartes hagués viscut en els nostres dies en lloc d'exclamar "je suis, je pense" o en llatí "cogito ergo sum", hagués exclamat "bloggito ergo sum".  Segons Meritxell Martí Orriols , en el text Weblogs.Diaris Personals digitals, aquesta frase es va fer molt popular des del naixement de Blogger l'any 1999. És a dir al boom de l'eclosió dels blogs hem de fer aquesta reflexió, si tinc un bloc sóc visible, si sóc visible existeixo, en conclusió si tinc un blog existeixo.. bloggito ergo sum.

Si encara Descartes fos més actual potser ens hauríem de plantejar el canviar el bloggito per Facebook?. No seria ja més adient en els nostres dies el gran hipertext que representa el Facebook? Pàgines personals amb un munt de pensaments, reflexions, vivències, amb multitud d'enllaços multimèdia que ens porten cançons, articles de diari, programes de televisió, fotografies, vídeos personals, i un llarg (cada vegada més llarg) etcètera. 

Crec jo doncs que potser és Facebook el nou paradigma hipertextual, si jo sóc hipertextual com ja hem pogut esbrinar, jo sóc Faceebook i si no en tinc no sóc visible, si no sóc visible no existeixo...

Tipus de blogs

Hi ha molts tipus de blogs, per autoria, per contingut, per format, etc. Dintre dels de contingut em centraré en els de circulació de notícies- Aquests tipus de blogs van començar a proliferar sobretot, arrels dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units. No pretenc parlar d'aquell fet altament  conegut per tots, però si dels blogs que han sorgit arrel d'aquest fet. 

Recordem el que ens deia la teoria del caos amb l'efecte papallona ... un petit batec d'ales de papallona a una banda del món pot provocar un huracà en una altra part d'aquest. Bé arrel d'aquesta i d'altres notícies d'abast mundial (atemptats a Madrid o Londres per exemple), han desfermat un reguitzell de blogs, alguns de no gaire seriosos portant així a  tot tipus de teories conspiratives i fins i tot esotèriques.

És per això que es tant important el que assenyalava en el meu anterior post titulat Els blogs quan parlava de l'autoria d'aquests, ja que aquesta pot donar més o menys credibilitat a un article o a un blog sencer. S'ha d'anar molt en comte a l'hora de creure's tot el que hi ha publicat per la xarxa.

Els blogs

Quins són els elements d'un blog:

• Títol i descripció del blog.
• Identificació de l'autor. Punt important ja que pot ésser un element fonamental a l'hora de donar més o menys credibilitat a la informació que s'hi publica.
• Selecció d'enllaços recomanats el que s'anomena BLOGROLL , és on s'amplia o complementa la definició temàtica del blog.
• Apunts o anotacions, els anomenats POSTS i que és el contingut pròpiament dit. Els posts tant poden ser els que fa l'autor o els comentaris dels lectors. El post permet inserir imatge, só i vídeo a banda del text, amb els seus enllaços hipertextuals.

En els blogs existeixen un sistema cronològic dels apunts o entrades ordenats per messos i anys. 

Blogosfera

Escriure un blog, ara per ara és la cosa més senzilla (tecnològicament parlant) que hi ha. No es necessiten coneixements d'informàtica (bé els bàsic per saber fer funcionar un ordinador), ni molt menys coneixements més profunds de com crear pàgines web. Tothom hi pot accedir, tothom hi pot dir la seva.

Les primeres referències al terme blog, apareixen cap a l'any 1997. Segons Technorati (motor de cerca d'Internet per a buscar blogs), en un estudi fet el 2008 es comptabilitzaben 112,8 milions de blogs a tot el món, val a dir que han passat set anys i que la tendència segueix creixent i això té nom propi: blogosfera. Però, què és un blog? És el successor dels hipertextos, en els quals només hi podien participar persones enteses en la matèria? És veritat que ara sí que ja no som només lectors i podem passar a ser autors? És veritat que ara ja som plenament hipertextuals?

Judy Malloys: Love One

Judy Malloys

A Love One de Judy Malloys ja comencem a trobar elements diferents de l'hipertext, pantalles negres, pantalles vermelles i, finalment una pantalla blava on no hi ha sol.lució de continuïtat. 

Aquestes pantalles es van intercanviant segons el que eculli el lectoautor, fin i tot en tot moment podem tornar a la pàgina d'inici clicant a la paraula home. Se'ns presentant ja diferents recorreguts per el text en funció del que triem. Sembla ser que el final és una pantalla de color blau on la paraula home ha desaparegut. Veiem doncs aquí més interactivitat text-autor-lector. Ha passat només un any des de la publicació de The world's first collaborative sentence de Douglas Davis i ja hi podem veure notables diferències. Estem doncs al 1995.

Douglas Davis: The world's collaborative sentence.

Douglas Davis

Aquest hipertext The world's collaborative sentence realitzat per Douglas Davis ens presenta una pàgina en la qual tothom ha de llegir-la sencera irremediablement. No és pot interactuar amb ella, hi ha algun node però molts o no estan actius o ja no porten allà el lectoautor voldria. 

Ens trobem davant d'una pàgina col.laborativa com el seu títol ja ens indica, és una pàgina sense índex ni ceracdors que et permetin fer la navegació més fàcil. Està escrita en diferents llengües essent així un experiment multilingual.

A la pàgina el lectoautor hi reprodueix pensaments, sensacions, vivències o simplement una idea, hi ha una regla (potser per desproveir el text de qualsevol emoció), no es permeten ni signes d'interrogació, ni d'admiració ni cap punt. Això fa que resulti una pàgina que es fa difícil de llegir al no tenir un format determinat, no té marges i ocupa tot l'ample de pantalla. Val a dir que va ser un dels primers hipertextos ja que data de 1994 quan encara tot estava a les beceroles hipertextualment parlant.