Piaget vs Vigotsky

Llegint ja les parts finals de les lectures de la segona PAC, m'he trobat amb uns vells coneguts de quan vaig fer l'assignatura de psicologia justament el semestre passat. Es tracta dels psicòlegs Lev Vigotski i Jean Piaget. Psicòlegs com dèiem, que van estudiar la relació entre llenguatge i pensament i en com afecta aquesta relació en els subjectes. 

En una PAC de psicologia vaig haver de parlar i exposar les seves tesis veient les similituds i les diferències que hi havia entre elles, ho varem fer en una simulació entre dos persones en forma de diàleg. Us deixo el fragment de la PAC on hi ha aquesta conversa:

"Sr Beta- Bon dia senyora Alfa, com estem? Com va tot?

Sra Alfa- Molt bé senyor Beta, moltes gràcies i vostè, com està?

Sr Beta- Jo molt bé també, moltes gràcies. Estava prenent aquest tè mentre reflexionava sobre el darrer llibre que he llegit de Vigotsky i em qüestionava la relació entre llenguatge i pensament. Crec que vostè també és una entesa en la matèria, oi?

Sra. Alfa- Sí, hi vaig treballar i molt durant els meus estudis de psicologia a la Universitat, si més no un tema apassionant des de el punt de vista de Piaget.

Sr Beta- Sí, autors interesants ambdós. De fet al llibre de 1934 Pensament i llenguatge Vigotsky parla del tema del egocentrisme en el llenguatge, tema ja tractat per Piaget el 1923.

Sra. Alfa- Sí Piaget va tractar aquest tema quan parlava dels dos, be de fet podríem considerar-ne tres,  llenguatges: el llenguatge pre-social, el llenguatge egocèntric i el llenguatge socialitzat. El llenguatge egocèntric vindria a ser el monòleg que estableix l’infant amb si mateix i que per tant no té funció comunicativa només que per l’infant mateix, el llenguatge socialitzat en canvi ja és el llenguatge mitjançant el qual l’infant ja es comunica i interactua amb altres infants o adults. Piaget sostenia que el llenguatge egocèntric desapareix a mida que l’infant va evolucionant.

Sr Beta- Veu, en aquest punt ambdós no estaven d’acord. Vigotsky afirmava que el llenguatge egocèntric continua dins de la ment però ara com a pensament, és a dir el pensament no seria una altra cosa que el llenguatge egocèntric primitiu en les teories de Piaget. És el que Vigotsky anomenarà parla interna. Aquí ja comencem a veure que no van de la ma els dos autors. Vigotsky doncs, podem veure que parla de dos parles, la parla interna i la parla externa, que al seu torn serien la parla egocèntrica i la parla social en Piaget.

Sra. Alfa- S’ha de tenir en comte que Piaget no es va interessar per el llenguatge com a tal, si més no es va interessar en ell com al mitjà que revela el pensament.

Sr. Beta- Ja, tanmateix Vigotsky si que es va interessar de manera genètica per al llenguatge en tant que aquesta conducta és específica de l’espècie humana per tant susceptible de ser estudiat.

Sra. Alfa. Sí, però recordem els estudis de Piaget amb nens sordmuts, ell defensa que el llenguatge no és una condició bàsica ni necessària per desenvolupar el pensament. És aleshores que farà l’experiment amb nens sordmuts, que tot i reconeixent un cert retràs, acabarà demostrant que ambdós conceptes poden ser independents.

Sr Beta- Si més no mirem un punt on convergeixen els dos autors, és en el pensament verbal. Sabem per els seus estudis que el significat de les coses evoluciona en quant evoluciona també l’infant, el significat i les diferents accepcions d’un símbol o d’una paraula no els incorporen de cop, és per tant que els dos conclouen que quan l’evolució del significat d’una paraula va agafant tot els matisos d’aquesta se’ns mostra també l’evolució de l’infant en quant a llenguatge i pensament. Podem veure doncs que en algunes coses no eren tant diferents

Sra. Alfa- Bé, de fet hem de recordar que tots dos compartien, amb algunes diferències com hem anat veient, la tesi del constructivisme, és a dir que les coses és van construint a mida que anem evolucionant com a éssers humans, i en aquest cas concret al pensament i al llenguatge, que de fet no és altre cosa que preguntar-se que fou primer si l’ou o la gallina amb les diferents teories dels dos científics del coneixement.

Sr Beta- Exacte, no ho hagués pogut resumir més bé.

Sra. alfa- Tot un plaer debatre i contrastar diferents punts de vista. A reveure i fins la propera.

Sr Beta- El plaer ha estat meu. Fins la propera."

Jerarquia de la mort

Gener 2015, atemptat a Paris a la seu de Charlie Hebdo 12 morts. El món es commociona, es mobilitza i tothom empatitza amb els familiars dels morts i ferits. Gran condemna a l'atac terrorista i els líders mundials fan una gran mobilització on van junts, en una acció sense precedents, en una gran manifestació per el centre de París. Dos mesos més tard, atac terrorista al museu del Bardo a Tunísia, commoció... els atacats són turistes occidentals. Una setmana més tard un avió que havia sortit de Barcelona s'estavella als Alps francesos  causant 150 morts. Mostres de condol, homenatge a les víctimes, encara més empatia amb les famílies, gran proximitat amb moltes. A causa de l'accident s'està parlant de modificar les mesures de seguretat a l'hora de pilotar un avió. 

Ha arribat a les meves mans un article que m'ha fet reflexionar i pensar amb tot això. Una setmana més tard de l'accident d'avió es produeix a Kènia un atac terrorista de la milícia islamista d'Al Shabab en una universitat de Garissa a Kènia en la qual hi perden la vida 147 persones, la majoria estudiants. La premsa desgraciadament, n'ha fet poc resó, no hi ha hagut (al menys de moment) cap concentració com la de Paris amb la presència dels principals líders mundials.

Què està passant? La clau, tal i com molt bé ens ho diu el present article, la informació es guia per les xarxes de poder (i quan dic poder em refereixo a capitalisme) i per la proximitat. Que passa? Que els morts a Kènia ens queden massa lluny? què aquestes persones mortes no tenen el mateix valor que els morts europeus o nord-americans? Caldria una forta revisió de valors per part de la denominada societat occidental que aixeca murs amb la finalitat d'auto protegir-se deixant molts i molts països desprotegits. El capitalisme, per damunt de tot, continua dominant el món amb la seva manca d'escrúpols i de valors.